Jo, al món

El camí segueix i l’espai no s’atura.

31 des 2011 Feu un comentari

by Peret in Divagacions

Sona: Podré tornar enrere – Sopa de Cabra

Sembla que durant aquestes dates la gent està molt més sensible que durant la resta de l’any. Sembla que els nens de l’Àfrica o les guerres tan sols succeeixin durant els Nadals. Com a conseqüència jo em pregunto: com podem ser tan hipòcrites? Com podem utilitzar el dolor de molts com eina publicitària (Coca-Cola)? Com podem ser tan sensacionalistes?

Estimats amics i amigues, sabeu que jo no sóc una persona donada a creure en aquestes festivitats, en el que representen i menys encara en la religió que les ha creat.  Però aprofitant aquesta sensibilització nadalenca que he esmentat abans, us vull fer arribar unes paraules:

Amor, responsabilitat, felicitat, humor, llum i salut.

Què passa? Esperàveu un discurs? Doncs ara el tindreu però abans heu de tenir en ment aquestes sis paraules. Sis paraules que hauran de guiar el vostre proper any.

Amor: No ens deixem endur pel tòpic i pensem en l’amor com la relació sentimental entre dues persones que supera els límits de l’amistat. Hi ha moltes tipologies d’amor. L’amor a la família, la família més propera, la que sempre estarà allà per protegir-te. Una família que no té perquè estar unida pels llaços de la sang. També hi ha l’amor entre amics, aquells que hi són per les coses bones i les dolentes. Amor per les persones que ja no hi són i que sempre estimarem. I com no, amor per aquella persona que et fa sentir com cap de les altres. Aquella persona que omple el buit que ningú més pot omplir.

Responsabilitat: No vull fer falsa propaganda solidaria ni molt menys ser un hipòcrita. Però no cal marxar a l’Àfrica o a Palestina per tal d’arreglar el món. Arreglar el món és tan senzill com aguantar la porta a una persona gran quan surt d’algun lloc o ajudar a algun desconegut amb qualsevol dificultat que li hagi plantejat la vida. No donem l’esquena a ningú que no ho mereixi. Als qui ho mereixen, entra a decisió personal de cadascú. No seré jo el que critiqui la rancúnia quan possiblement sóc el primer en sentir-la. Sigueu responsables amb tots els que us envolten, els propers, els llunyans, els que coneixeu i els que no.

Felicitat: Què puc dir de la felicitat? Que no és fàcil de trobar? Mentida. La felicitat és a l’abast de tothom si la vostra mirada és prou àmplia com per identificar-la. No puc dir-vos on trobar-la però us asseguro que hi és. En cada paraula, en cada mirada, en cada acte, en cada somriure, en cada abraçada, en cada petó en cada plor i en cada persona o animal. Cadascú l’hem de trobar i l’hem d’identificar de la millor manera que puguem però mai l’hem d’esperar en grans quantitats ja que són moments molt puntuals quan es presenta en aquest format.

Humor: Riures, somriures, rialles, llàgrimes i bon humor en general. No passeu un sol dia sense un somriure als llavis. El percentatge d’hòsties que et fot la vida és prou elevat com perquè nosaltres en fem cas omís així que a riure, a explicar acudits, a fer broma, gresca i xerinola!

Llum: La vida és un camí ple de foscor, ombres i complicacions. Però no ho són tot. Hi ha persones i instants que ens donen la capacitat de veure-hi i d’avançar en aquest camí. La llum és la que tots necessitem per viure, per avançar i fer front a les complicacions. Mai la foscor podrà apagar la llum, però la llum podrà vèncer la foscor. No ho perdeu mai de vista i podreu fer el camí gaudint de tot el que us ofereix.

Salut: Cuideu-vos i cuideu la gent que us envolta. No puc dir més sobre aquest aspecte ja que és molt aleatòria l’estabilitat de la salut i no depèn de nosaltres.

Estimats amics i amigues, família i estimada: La vida són quatre dies mal comptats. Un estarem malalts, dos els passarem amb dificultats però un el gaudirem com si fóssim infants innocents lliures de les tribulacions d’aquest món i lliures de la maldat, l’odi, la corrupció, i la violència. Som afortunats no ho perdem de vista mai.

No puc desitjar-vos a tots res més que sort en els vostres camins, que tingueu llum i pugeu trobar amb responsabilitat la felicitat. Amb salut, humor i amb l’amor de totes les persones que us envolten.

Vull fer un esment especial a aquestes persones que envolten el meu camí i que en són partícips d’ella cada dia:

Els (les) meus companys de feina del Casal els quals ja deuen estar cansat dels meus sopars i dels meus discursos però els quals m’aporten cada estiu més ganes de convertir-me en el que molts d’ells ja són. Els que m’inspiren en cada imatge que em plantejo sobre el meu futur professional. Que cada dia em veuen arribar com un boig a l’escola i han d’aguantar les meves meditacions guitarrístiques.

Els meus amics de Puigcerdà amb els quals he compartit viatges, nits i cançons amb la il·lusió d’un nen i amb el bon humor d’un comediant. Amb els que he compartit nits que recordo i nits que no recordo… Uns amics que t’omplen d’alegria amb cada bogeria que fan i amb cada acudit que deixen anar. Amb alguns hem desafiat la llei francesa, amb altres hem cantat a la plaça del poble i amb altres hem rebentat els locals de la nit.

Els meus amics de la universitat amb els quals, a part de nervis i treballs, comparteixo alegria, rialles, llàgrimes i bons moments. Comparteixo classes inacabables i missatgeria instantània que ens salva aquestes tortures.  Amb els que comparteixo Karaokes, nits de gresca al pòdium i reunions d’aquelles substancials.

Els meus amics de la Llull la meva segona família. Una família que durant dos anys ha crescut i que m’ha fet sentir com a casa en tot moment. Els únics que han aconseguit fer-me plorar d’emoció. Una família que m’estimo com la biològica i amb la qual vull seguir compartint tants cafès, “guitarreos” i sopars com fins ara. Alguns d’ells companys de pis, germans de fet.

La meva família. Els meus pares i els meus avis que cada dia em recorden que significa sentir-se recolzat. Que cada dia estan al meu costat per fer-me veure les coses bones i les coses dolentes. Els primers que se que estaran al meu costat quan ho necessiti. i També a la resta.

I sobretot a la Júlia la persona que m’ha fet renéixer. La persona que m’ha fet millor persona del que he estat mai. La persona que cada dia em dona força per emprendre nous projectes i realitzar-los satisfactòriament. La meva xicota. La persona que estimo i de la qual n’estic enamorat.

Però no m’oblido de tots aquells que no són un actiu constant a la meva vida. Aquells esporàdics que apareixen de tant en tant i que són igual d’importants. I tampoc m’oblido de la gent que he anat perdent en aquest camí. Ja sigui perquè mai més tornaran o perquè hem trencat uns llaços que ja no aguantaven el nus. Llum a les seves cases també.

Mengeu-vos el món, seguiu els vostres somnis i feu-los realitat perquè, tot i que alguns us diran que no sou capaços i faran tot el possible per evitar que ho aconseguiu, vosaltres sou capaços de tot.

No tinc res més a dir excepte…

Salut i llum!

Peret Gendrau.

“No vull canviar de pell”

16 set 2011 3 comentaris

by Peret in Divagacions

Sona: Sota una estrella – Sopa de Cabra

Un més després que jo arribés al món, Sopa de Cabra enregistrava a la Sala Zeleste el directe “Ben Endins”. Quan jo arribava a complir la dècada, Sopa de Cabra enregistrava a la Sala Razzmatazz el directe”Bona nit malparits” que donava el punt i final a la seva trajectòria musical. O almenys això creiem tots…

Quan al més de febrer van començar els rumors del possible retorn de Sopa de Cabra, juntament amb els cartells que corrien arreu on apareixia el seu logotip amb el títol “Bona nit malparits”, vaig estar ben atent als mitjans de comunicació a l’espera d’una confirmació oficial. El dia 2 de Març de 2011 es feia oficial: Sopa de Cabra tornava per un únic i exclusiu concert al Palau Sant Jordi de Barcelona. El dia 4 de Març es posaven a la venta les entrades. No vaig dubtar. Vint anys creixent amb els seus temes, cantant les seves cançons allà on anés i sobretot inspirant-me en elles. Vaig tenir la sort de poder-ne aconseguir tot i que les entrades es van exhaurir en un sol matí.

Dies abans del 9/9 vaig estar parlant amb la meva xicota sobre que podríem fer alguna cosa excepcional aquell cap de setmana i afortunadament unes entrades lliures em van arribar a les mans. Un altre cop, no vaig dubtar. Tot i no haver vist encara el primer, el concert del dia 9, vaig regalar-li les entrades per repetir el dia 11 de Setembre, diada de Catalunya.

Cinc mesos després, allà  em trobava jo. Acompanyat per 4 amics més em situava al Palau Sant Jordi i un vell i conegut crit feia esclatar el públic amb un BONA NIT MALPARITS! Gerard Quintana donava el tret de sortida al concert tot arrancant amb la cançó “El boig de la ciutat”. Un concert de 3 hores on van sonar temes de tota la seva trajectòria exceptuant el disc “Mundo Infierno”. Cançons que jo he escoltat fins a la sacietat i que tenia assumit que no sortirien van aparèixer com “Nits de Glòria”.

Al cap d’un dia, em tronava a situar al Sant Jordi, aquest cop acompanyat per ella, la noia que estimo i amb la que vagi gaudir bojament escoltant temes com “Els teus somnis” o “Instants del temps”. Cançons que en certa part sempre anaven dirigides cap a ella ja que formen part del nostre repertori habitual. Una nit meravellosa on no van faltar les mirades, les abraçades i les paraules. Tot això ben acompanyat per la bona música de Sopa de Cabra.

Però el que realment vull destacar en aquest post i fent referència al títol és que els Sopa, van canviar de pell. Sopa de Cabra havia estat un grup durant tota la seva trajectòria que es declarava com a “caminant del món”. No es van declarar independentistes en cap moment. Molta gent els va criticar per això. Molta gent interpretava les seves cançons com a metàfores de l’estelada com era el cas de “Sota una estrella”. Gerard Quintana va fer una sèrie de parlaments que a mi em van arribar molt. Tot i no ser independentista, vaig entendre que l’home que havia defensat durant tant de temps un món lliure, havia lluitat per la igualtat i havia resistit insults i pedrades per cantar en castellà, defallís i es declarés obertament independentista. I ho vaig entendre a causa dels atacs continus contra Catalunya, la seva llengua i la seva cultura. Vaig entendre que a l’edat de 47 anys és normal que et replantegis les coses i reflexionis sobre el que està passant. Ell va dir que durant molts anys havia somiat en un món millor i que havia lluitat per ell però, com bé van expressar les seves paraules: “La utopia és el que ens dóna força per caminar”.

Jo encara tinc 20 anys i com és propi de l’edat encara no he defallit. Encara crec que és possible la ben entesa entre les persones i entre dues nacions. Encara no he arribat fins al punt de creure que la independència és l’únic camí per a ser lliures ja que no oblidem que tots els nacionalismes són radicals i perillosos. Però el que no m’agrada és que es tatxi en Gerard Quintana com un dels qui “es pugen al carro” ja que ell no és l’únic que ha canviat de pell. No fa pas tant, el president Jordi Pujol, més o menys directament, es va declarar independentista. En una conferència al CMU Ramón Llull va dir que durant tota la seva carrera ell havia defensat els ponts del diàleg amb Espanya però que amb els anys havia entès que ningú tenia interès en construir-los.

Sigui com sigui, la maduresa i els anys han sigut els detonants perquè grans figures del panorama Català hagin canviat de pell. Evidentment sempre hi haurà qui no ho entengui. Sempre hi hauran els radicals que diran que tot és blanc o negre. Però no és així. El temps ens pot fer madurar i replantejar les nostres idees, creences i sentiments. Com bé diu Sopa de Cabra a la seva cançó “Si et va bé”:

“No escoltis els que et diguin

que tot és negre o blanc,

fes cas dels que t’expliquin

que tot pot ser veritat.

No hi ha ningú que em sàpiga dir

quin és el millor camí,

no hi ha ningú que estigui segur.

Només tu pots decidir

si vols seguir amb mi.”

Reflexionem-hi!

Salut, llum i força!

Visca Sopa de Cabra i visca Catalunya.

Peret.

“Aprèn a ensenyar i ensenyant aprendràs”

14 jun 2011 Feu un comentari

by Peret in Divagacions

Sona: Hijo de hombre – Phil Collins

La primera entrada que trobem al DIEC de la paraula mestre és la següent:

1 1 m. i f. [LC] [PE] Persona que ensenya una ciència, un art, un ofici, o té el títol per a fer-ho.

I aquesta és la segona:

2 1 m. i f. [LC] Persona que, d’una ciència, d’un art, etc., en sap per a ensenyar-ne, per a ésser pres com a model.

Duc dos anys estudiant per a ser Mestre d’Educació Primària i la meva pregunta durant molt de temps ha estat: Què és realment ser mestre? Sabia que ser mestre implicava un seguit de requisits i unes habilitats socials molt especials com l’empatia, la paciència, la comprensió, etc. També he fonamentat la meva imatge de mestre basant-me en experiències d’antics professors que han marcat un abans i un després i pels quals sento admiració i profund agraïment. Però en dos anys de carrera, no havia trobat mai un mestre que presentés aquestes habilitats socials esmentades amb anterioritat. Dos anys de carrera ha implicat tenir 22 mestres. D’aquests 22 tan sols UNA m’ha convençut del que m’estava explicant. Tan sols (reitero) UNA ha estat capaç de fer-me saltar una llàgrima que m’ha fet entendre tots aquells continguts teòrics que apareixien als apunts d’assignatures com Psicologia de l’Educació o Acció Tutorial. Ha estat en aquell moment quan ho he entès.

Quan la mestra no ha pogut acabar la frase perquè la tensió i el plor no li ho permetien, el silenci d’atenció de la classe s’ha trancat per un aplaudiment. Un aplaudiment que, en el meu cas, no tan sols intentava suavitzar la situació, sinó que transmetia agraïment, transmetia admiració i sobretot transmetia un sentiment d’alliberació. Alliberació per haver superat aquells dubtes que m’han perseguit durant aquests dos anys (seré capaç d’ensenyar? ho faré bé?) gràcies a les paraules d’una professora igual de novella del que ho podem ser tots nosaltres. Una persona que (com ella bé ha admès) no valorava la professió de mestre però que, un cop ficada en el paper, ha entès el que implica i l’ha sabut valorar. Aquestes paraules han obert una clariana d’esperança ja que aquest canvi de concepció és molt necessari.

De 22 professors d’universitat, UNA ha aconseguit:

1r: Fer-me entendre, valorar i respectar les matemàtiques

2n: Fer-me reafirmar i entendre molt millor el que implica ser mestre.

3r: Mostrar-me que és possible aprendre a valorar la professió de mestre.

K, gràcies per aquest moment.

SAlut!

La llibertat implica una reflexió prèvia

23 mai 2011 3 comentaris

by Peret in Divagacions

Sona: Blowi’n in the wind – Bob Dylan

Eren les 21:45 més o menys quan jo sortia del col·legi electoral del meu poble havent seguit el recompte de vots durant tot l’escrutini. El panorama polític de la vila havia fet un canvi vertiginós. Havia aparegut un vell amic: el vot de càstig. El descontent, les ganes de canvi i la crítica cap a l’anterior equip de govern va fer que l’oposició prengués el timó de l’Ajuntament amb una majoria absoluta. Tot i la sorpresa que ens vam endur els vilatans, una sorpresa de característiques preocupants apareixia a  la televisió autonòmica mentre feia un entrepà amb el meu pare a un restaurant: l’extrema dreta aconseguia poder.

Era així com un partit xenòfob aconseguia posicionar-se en el sisè lloc dels partits més votats, aconseguia 67 regidors repartits per tota la comunitat i aconseguia un total de 65.905 vots. Per altra banda, a la comunitat veïna era escollit president per segona vegada un individu que ha estat reconegut lladre i corrupte públicament en els darrers anys. La pregunta que em rondava el cap durant tota la nit era: On anem a parar?

Què estem fent amb la democràcia? Ens en estem rient d’ella? La volem destruir? Sempre he respectat la diversitat ideològica ja que la llibertat democràtica resideix en la possibilitat de triar seguint els teus propis interessos i les teves inquietuds. Ara bé, el que no podré respectar són les ideologies que sobrepassen els drets humans i la igualtat entre les persones. Parlo d’un racisme declarat públicament. Tampoc, podré respectar la decisió de triar un candidat imputat per segona vegada. Com hem arribat al punt de votar partits xenòfobs que volen prendre mesures contra el moviment migratori, que lluiten contra la multiculturalitat i la diversitat ètnica i que pràcticament declaren la superioritat racial dels autòctons? Ens estem tornant bojos? Volem tornar als temps d’Adolf Hitler?

Per altra banda, tant poc sentit comú tenim com per posar al capdavant d’una comunitat autònoma un lladre i estafador? Aquest és el tipus de gent que volem que ens governi?

Estimats lectors, què està passant? Dediquem un temps a reflexionar sobre el que està passant. Estem renunciant a principis bàsics que defineixen la nostre humanitat. La multiculturalitat mai ha estat un problema sinó una font de coneixement, una oportunitat per aprendre de la resta del món. Reflexionem sisplau! S’acosten temps complicats i perillosos. Utilitzem la nostra llibertat i el nostre seny per evitar que partits com Plataforma X Catalunya ascendeixin en la cadena de poder i que persones com Francesc Camps, siguin caps de govern. Tot i que siguem una espècie més imperfecte que perfecte, recordem el que significa ser humà.

Salut.

Un estat d’ànim

21 mai 2011 Feu un comentari

by Peret in Divagacions

Sona: Si un dia he de tornar – Sau

Colors:

Negre, blau, taronja i groc.

Olors:

Gespa tallada, olor de planxa, olor de pluja, olor de posta de sol, olor d’Ura i olor d’habitació 241.

Grups:

Sau, Sopa de Cabra, Lax’n’Busto, The Swell Season, Manel, Gerard Quintana & Jordi Baptiste i Queen.

Cançons:

“Si un dia he de tornar”, “Massa matins”, “Pla Quinquennal”, “Falling Slowly”, “Que boig el món”, “Benvolgut” i “Criticarem les noves modes de pentinats”.

Sentiments, emocions:

Tristesa, amor, felicitat, decepció, remordiments, enyorança, inseguretat, por, incertesa, estimació, alegria, esperança, lluita, responsabilitat, neguit, música.

Accions:

Somriure,  estirar-se, tocar la guitarra, saludar de bon matí l’Elfi, tocar l’harmònica, enamorar-se, fer cafès, fer cola-caos, treballar,_ _ _ _ _ _ _ _ _, estudiar, lluitar, pressionar, visitar, pensar massa, plorar, parlar, conversar, abraçar, fer cookies al pans de Villarroel, tornar a casa, parlar de política, enfadar-se per política.

Persones:

CV, CG, VB, EA, CP, ER, CF, MG, ES, AC, LE, AC, GM, MV, NR, FC, RM, XC, IC, LC, ST, ZN, LM, RL, JS, MB, AA, JI, NG, XE, AP, GG, AD, LG, JM, JF, CB i MM, PG, MG, CC, PG i CA.

Preguntes:

Correcte o incorrecte? Dreta o esquerra? Democràcia o anarquia? Educació+Cultura o diners? Bolonya o estafa? Llibertat o censura? Coherència o incoherència? Quedar-se o marxar? Lluitar o resignar-se? Privilegiat o egoista?

Algú m’ho pot explicar?!

Però tot i així, sempre un somriure ben gran d’orella a orella perquè això és l’última cosa que hem de perdre: les ganes de somriure!!

SAlut!