Una cadira i una taula

Sona: Gold – Glen Hansard

Després de fer l’imbècil m’he aturat dos minuts i he mirat les cares que em rodejaven. Cares que veig cada dia i que no m’haurien de sorprendre. Però alguna cosa és diferent avui. Ha estat aquell record fugaç de fa dos anys? El moment en que deia adéu amb la por de dir hola? Pot ser que sigui això. Sí, n’estic segur. Té collons la cosa. Mai hagués imaginat que acabaria pensant així. Semblava impossible imaginar-me en un altre lloc que no fos aquell però aquí estic, somrient veient les cares d’aquesta gent. Que dirien els altres? Es sentirien ofesos o pot ser s’alegrarien per mi? A vegades tinc por de no satisfer a tothom però tinc la impressió de que no és factible fer-ho.

Recordo el moment en que vaig marxar i tothom em deia que algun dia tornaria. Ho faré? Serà possible? Voldré fer-ho? Ha estat casa meva molt temps però ara ho veig com un record i no m’agrada aquesta visió. Em preocupa fer arrels lluny del lloc on pertanyo. O pot ser que ja no pertanyi a allà? Quin embolic…

Tinc clar què ha marcat la diferència. Començar de zero. Aquí era un desconegut i allà era un record d’èpoques encara més llunyanes on probablement no era la persona que sóc a dia d’avui. No va ser fàcil l’arribada. La boira era molt espessa i ni jo mateix tenia clar els motius de la meva arribada. Però el sol va sortir ràpidament (té pebrots la comparació). Les mirades de complicitat, el cafè, projectes, facilitats i una paraula: Peret. Hòstia iaiu si estiguessis per aquí…

És ben bé que ha estat un moment estrany. Per primer cop he deixat la visió temporal d’aquesta realitat. Ja no ho he vist provisional i estic molt espantat. Però…què coi hi puc fer si estic assentat a una cadira davant d’una taula mirant aquestes cares?

Va…seguim menjant i fent l’imbècil.

Peret.

Eh tu! Sí, tu.

Sona: Tears in heaven – Eric Clapton

Eh tu! Sí tu. Entres a la vida de la gent sense avisar. Entres per la porta de darrera quan ningú et veu. Quan tothom té la guàrdia baixa. Sort en tenen els que et troben a temps i tot i així, moltes vegades aconsegueixes escapar-te.

Eh tu! Sí, tu. Quin dret tens a robar d’aquesta manera? Has robat somnis, il·lusions i desitjos. Has robat alegria, felicitat i amor. Has robat mobilitat, salut i experiències. Però el pitjor que has robat és la vida.

Eh tu! Sí, tu. Has allunyat al fill de la mare. Has allunyat a la filla del pare. Has allunyat els nets dels àvis. Has allunyat els germans. Has allunyat els amants. Has allunyat els somnis de la realitat i el futur del present.

Eh tu! Sí tu. Ja fa temps que estàs fugint de la justícia. Diuen que no tenen eines suficients per caçar-te (o almenys això ens volen fer creure). Però no et preocupis. Algun dia t’agafarem. Un dia no podràs córrer més i hauràs de pagar pels teus crims. Com dius? Et preguntes com pagaràs? Doncs amb la mateixa moneda amb la que has segat tantes vides. Amb la mort. Sí, sí ho has escoltat bé. Et matarem. I quan estiguis mort, ballarem sobre el teu record. Perquè seràs això. Un record.

Eh tu…Càncer. Avui, ens has robat el somriure més lluminós del pati. Avui ens has robat la veu més aguda i feliç de l’escola. Avui ens has robat les abraçades més profundes. Avui has robat una filla i una germana. Avui ens has deixat sense la Cristina. I ho has fet com ho fas sempre: cruel i de manera injusta.

La primera cantada sense tu.

Sona: Wish you were here – Pinky Floyd & Aquelles nits de Nadal – Col·lectiu català.

Sembla mentida com una obligació es converteixi en un canvi de plans i desemboqui en una vocació. Poc imaginava jo fa set anys que el dia que mons pares em van dir que havia de buscar feina per l’estiu, provocaria que, passat aquest temps, acabaria treballant a la mateixa escola on tot just estava acabant el meu curs de 4t d’ESO. Si m’haguessin dit llavors que set anys més tard, acabaria treballant a l’escola que m’havia vist créixer, no ho hagués cregut. Estava claríssim que jo volia estudiar ciències polítiques per canviar el món o estudiar comunicació audiovisual per satisfer les meves necessitats “frikis”. Però no va ser així. Després de treballar el primer any al Casal d’Estiu de la meva escola, vaig tenir clar quina era la meva vocació. Jo volia treballar amb aquella mainada que em va fer gaudir d’aquell estiu i, per aquesta raó, vaig escollir la professió de mestre.

Ara em trobo a les portes del Nadal (aquella magnífica època en la que tot se’m ennuega i desprenc “bones” vibracions) i a les portes de participar a la Cantada de Nadales de la meva escola. Després del meu primer trimestre com a mestre, amb un curs molt especial, he de marxar. Però no marxaré així com així. Marxaré per la porta gran acompanyant els meu alumnes durant la seva cançó de nadal (Les Dolces Festes). I és en aquests moments quan no puc evitar girar els meus pensaments cap a temps més llunyans quan jo estava pujat a les escales de l’altar de cara al públic i no com ara, que estaré d’esquenes a la gent i acompanyant amb la guitarra als meus nens i nenes.

Quan jo estava cantant, com a bon cantant, no podia evitar dirigir la meva vista cap a la que era la nostra professora de música i directora de l’esdeveniment. Sempre tenia aquell detall esplèndid en que ens posava en un Din A4 coses com: “Esteu molt guapos” o “Ho fareu genial”. Realment, en plena adolescència, estàvem lletjos i segurament ho fèiem fatal ja que la nostra veu (com a mínim els nois) estava en plena maduració. I, llògicament, no teníem ni punyetera idea d’afinar. Però ella ens ho feia creure una mica.

Recordo perfectament el moment en que vaig cantar la meva última cançó l’any 2006. Aquelles nits de Nadal d’un col·lectiu de músics catalans (entre ells el mestre Gerard Quintana). Primer vaig llegir el discurs que representava a tota la classe. Un gran honor que mai podré agrair als meus companys. Un discurs escrit per adolescents que moltes vegades recordava al d’anys anteriors però que era igualment sentit. El vaig llegir el millor que vaig poder i un cop acabat, em vaig reunir amb els meus cinc companys (i amics) a l’altar. Érem cinc nois ben plantats que vam ser triats per cantar la primera estrofa de la cançó. Amb les nostres roses a la mà i la nostra muda de gala, estàvem a punt de posar punt i final a una tradició que durava des que teníem tres anys. Com no podia ser d’una altra manera, el meu amic Jorge, es dedicava a dir-me coses per fer-me riure (jo estava al mig dels cinc). Just abans de començar, ella, ens va oferir una rialla i un gest amb els seus polzes en senyal d’ànim i d’aprovació. Jo, volia estar perfecte per entonar aquella peça i vaig decidir pujar-me les ulleres que sempre em queien. Ella, em va somriure i em va imitar. No vaig poder evitar riure.

Ja érem allí. Els cinc fantàstics. Va començar a sonar el piano d’entrada i la veu d’en Gerard Quintana. Dels cinc que cantàvem, tan sols un entonava com el cantant de Sopa de Cabra. L’Éric va posar tota la seva veu al servei d’aquella missió suïcida que consistia en mantindre la primer estrofa fins que la resta de companys estiguessin a lloc i ben col·locats. No se que haguéssim fet sense ell. Quan la resta de companys va estar posicionada, vam entonar la tornada de la cançó i, lliurats de tota responsabilitat, en Jorge va tornar a la càrrega fent-me riure i jo intentant aguantar i entonar al mateix temps. Mai no podré oblidar aquella sensació d’alegria on tot semblava perfecte i que no hagués d’acabar però, com totes les bones cançons, la nostra va arribar al final i en senyal de comiat, tots vam aixecar les nostres roses enlaire. Ella, ens va somriure, ens va aplaudir i ens va felicitar utilitzant, un altre cop, els seus polzes.

Set anys més tard em torbo a unes hores de llevar-me i mudar-me per presentar l’acte de la Cantada de Nadales de l’Escola Vedruna de Puigcerdà i també per participar-ne amb els meus alumnes de cinquè. És en aquests moments quan més et trobo a faltar. Aquest és el moment que més m’hagués agradat poder compartir amb tu. El dia que vaig decidir ser mestre va ser, també gràcies als referents que havia tingut durant aquells 14 anys i el primer de tots, vas ser tu. Tu em vas ensenyar a estimar la música, a veure el món des d’un prisma totalment diferent al que jo tenia i a apreciar pel·lícules tan antigues com Centauros en el desierto de John Ford. Però també em vas ensenyar a ser amic. Amic teu. Van ser poques les estones que vam compartit plegats fora d’hores escolars però van ser suficients perquè jo et pogués considerar una amiga, una germana a qui poder recórrer en cas de necessitat o de consell. Tu sempre vas estar a l’alçada. Malauradament, demà no ens podrem trobar a l’església. No em podràs demanar que encengui un micròfon o que canviï l’ordre del guió. I és per aquesta raó que ara mateix no em puc treure del cap la cançó de Wish you were here dels Pink Floyd (“Desitjaria que estiguessis aquí”).

Ara tan sols puc demanar-te un darrer favor. Vigila, estigues alerta i en cas de necessitat, intervé per evitar que faci qualsevol errada que pugui fer trontollar la cançó de la meva canalla. Vetlla perquè surti tot bé i recorda que, des d’aquí, molts estarem pensant en tu i, de tant en tant, mirarem cap al sostre de l’església escrutant les bigues alguna cosa que ens faci saber que tu hi seràs.

Gràcies per dur-me fins aquí. No penso ni pensem fallar-te.

Peret Gendrau Gálvez.

 

Wish you were here

So, so you think you can tell Heaven from Hell, blue skies from pain.
Can you tell a green field from a cold steel rail?
A smile from a veil?
Do you think you can tell?

Did they get you to trade your heroes for ghosts?
Hot ashes for trees?
Hot air for a cool breeze?
Cold comfort for change?
Did you exchange a walk on part in the war for a lead role in a cage?

How I wish, how I wish you were here.
We’re just two lost souls swimming in a fish bowl, year after year,
Running over the same old ground.
What have we found?
The same old fears.
Wish you were here.

 

Aquelles nits de Nadal

El record, d’aquelles nits de nadal,
un any més, recordant que no hi ets.
Em creia fer-ho tan bé,
em creia tan diferent.
Però ara no hi ets,
i sense fa tan fred.

El record d’aquell llit, el record d’un petó,
el record d’aquelles nits de nadal,
on tot era especial,
on el temps m’era igual,
cada instant era un regal de Nadal,
cada instant era un regal…

I ara tot sol, recordant que no hi ets,
i aquelles nits, que mai més tornaran.
He perdut tant de temps, intentante trobar,
però ja no hi ets, i sense tu fa tant fred.

El record d’aquell llit, el record d’un petó,
el record d’aquelles nits de nadal,
on tot era especial,
on el temps m’era igual,
cada instant era un regal de Nadal,
cada instant era un regal de Nadal.

Com han canviat les coses,
com ha canviat el món.
No perdu l’esperança d’un dia com avui.
Que no estem sols en un dia com Nadal.

El record d’aquell llit, el record d’un petó,
el record d’aquelles nits de nadal,
on tot era especial,
on el temps m’era igual,
cada instant era un regal de Nadal.

El record d’aquell llit, el record d’un petó,
el record d’aquelles nits de nadal,
on tot era especial,
on el temps m’era igual,
cada instant era un regal de Nadal,
cada instant era un regal de Nadal,
cada instant era un regal de Nadal.

Olors d’un lloc i d’un temps.

Sona: Wind of change – Scorpions

Ensumo l’olor de fred i l’aire em colpeja la cara tot recordant-me que m’he equivocat al pensar que amb la roba que duc seria suficient. La imatge d’un edifici antic em recorda aquell vailet que sentia curiositat pels troncs de metall amb els quals tantes vegades havia vist a la gent marxar i arribar. Gent que va arribar a la meva vida i que més tard, per jocs de l’atzar de la vida, va marxar lluny. Tan lluny que en alguns casos no hi ha tren de tornada però que en altres trens sempre n’hi ha un que passa a la mitja nit. Sóc allí, passejant per l’andana on aquell capvespre amb la meva mare, el maquinista em va oferir entrar a la cabina del primer vagó del tren i jo m’hi vaig negar. Seria per vergonya? Por a que un desconegut em proposes tal aventura? No ho se. Però és aquella andana. Tan sols han canviat els colors de les parets que han estat restaurades fa uns anys.

Les mateixes cares em reben a l’estació. Les mateixes cares de sempre que no semblen canviar mai però que pateixen el pas del temps com totes les cares del món. Reconec l’avi assegut al banc, l’home intranquil que va amunt i avall, el taquiller i de tant en tan algun policia que fa la seva feina.

Alço la vista i la majestuositat del campanar a la llunyania em fa saber que les coses no canvien. Que tot i els sotracs dels anys l’essència del que ha representat la teva vida es mantindrà dreta. Cauran les bombes, arribaran les turmentes, afectaran els maltractaments i desgastaran els dies que passaran sense tenir un significat i sense deixar una petjada d’importància. Però tot i les complicacions se que passi el que passi em mantindré dret perquè és el que un simple poble m’ha ensenyat. A mantenir-me dempeus sempre i a no perdre l’esperança.

Desperto d’aquest moment de reflexió i continuo caminant buscant el cotxe gris on m’espera mon pare amb un somriure. Em veu, m’agafa la maleta, pujo al cotxe i marxem cap a casa.

Peret.

Quan la hipocresia ataca la llibertat.

Sona: Redemption Song – Playing for the change

Aquests dies, s’ha celebrat la Eurocopa després de quatre anys on Espanya es va proclamar campiona i després de dos anys que la mateixa selecció guanyés el Mundial de Sud Àfrica. No és cap novetat que estem en crisi i tampoc és cap novetat que el futbol és l’opi del poble. Com dirien els romans i ma germana:  circenses sine pane.

Com a conseqüència alguns col·lectius s’han manifestat en contra de la selecció espanyola sota eslògans com: “No és la meva selecció”; “A mi no em representen”; “Cobraran una milionada”; “No és moment de celebracions que estem en crisi”. Doncs bé, si la meva informació no  és equívoca, la crisi dura des de fa molt més temps que el dia 8 de Juny, quan va començar la Eurocopa. La meva pregunta és: no és moment per celebrar la Eurocopa, però si va ser moment per celebrar els títols de l’era Guardiola o la recent lliga del Reial Madrid? Aquí falla alguna cosa…

Cert, que aquests jugadors cobraran 300.000 euros que no necessiten i que es podrien dedicar a finalitats molt més essencials i vitals però… que no els cobren els Jugadors del Barça o del Reial Madrid? No paguen unes milionades (sí, parlo de milions d’euros) estúpides per fitxar jugadors com Ronaldo o Cesc Fàbregas? Sense parlar del seu salari. Aquests diners ja no són un problema comparats amb els 300.000 de la Eurocopa? Tampoc es podrien dedicar a altres finalitats? Amb això, quedi ben clar, no estic dient que em sembli bé que els cobrin.

Siguem honestos, el que està passant aquí és que s’estan barrejant conceptes. La hipocresia guanya terreny quan critiquem la selecció però perdem el Nord cada cop que juga el Barça. Sembla que el futbol es converteix en un problema i en una indecència quan es vesteixen els colors de la bandera Espanyola. Quan són els blaugrana, no.

Aprenem la lliçó: ESPORT i POLÍTICA no van junts de la mà per molt que ens esforcem. L’esport es gaudeix, l’esport es viu i l’esport es celebra. La política es pateix, la política ens defineix i la política regeix les nostres vides. Quan aquesta diferenciació no és clara s’ataca a col·lectius o individualitats que SÍ segueixen la selecció. Es titlla d’incoherent a les persones que tenen una ideologia política com la Independentista, la Republicana o qualsevol altra si és un seguidor de la selecció.

Un partit de la Eurocopa m’ocupa 90 minuts d’un dia. Aquests 90 minuts es podrien dedicar a sortir en bicicleta, mirar una pel·lícula o a quedar amb els amics. Però cadascú és LLIURE de dedicar el temps al que vulgui. Em sobren moltes hores en un dia per preocupar-me d’altres aspectes com la crisi, l’atur, les retallades i fins i tot per reivindicar el meu malestar amb el sistema polític actual. Però això no treu que durant 90 minuts que són MEUS vulgui seguir als esportistes del meu país que com, Rafa Nadal, Kilian Jornet i molts altres estan portant l’esport espanyol a un nivell envejable, per exemple, pels nostres veïns que no es cansen de fer “Guinyols”.

Tots els que defensen la llibertat d’un poble, que demanen el respecte d’una nació haurien de respectar els drets individuals de cadascú abans de fer volar la bandera de la llibertat. Haurien de respectar les decisions i les actituds dels qui no pensen com ells. RESPECTE i LLIBERTAT són uns principis que cada dia perden poder, que cada dia són atropellats i que cada dia són vulnerats.

RESPECTE i LLIBERTAT!

“No escoltis els que et diguin 
que tot és negre o blanc, 
fes cas dels que t´expliquin 
que tot pot ser veritat. 

No hi ha ningú que em sàpiga dir 
quin és el millor camí, 
no hi ha ningú que estigui segur. 
Només tu pots decidir 
si vols seguir amb mi. “

Peret.

El camí segueix i l’espai no s’atura.

Sona: Podré tornar enrere – Sopa de Cabra

Sembla que durant aquestes dates la gent està molt més sensible que durant la resta de l’any. Sembla que els nens de l’Àfrica o les guerres tan sols succeeixin durant els Nadals. Com a conseqüència jo em pregunto: com podem ser tan hipòcrites? Com podem utilitzar el dolor de molts com eina publicitària (Coca-Cola)? Com podem ser tan sensacionalistes?

Estimats amics i amigues, sabeu que jo no sóc una persona donada a creure en aquestes festivitats, en el que representen i menys encara en la religió que les ha creat.  Però aprofitant aquesta sensibilització nadalenca que he esmentat abans, us vull fer arribar unes paraules:

Amor, responsabilitat, felicitat, humor, llum i salut.

Què passa? Esperàveu un discurs? Doncs ara el tindreu però abans heu de tenir en ment aquestes sis paraules. Sis paraules que hauran de guiar el vostre proper any.

Amor: No ens deixem endur pel tòpic i pensem en l’amor com la relació sentimental entre dues persones que supera els límits de l’amistat. Hi ha moltes tipologies d’amor. L’amor a la família, la família més propera, la que sempre estarà allà per protegir-te. Una família que no té perquè estar unida pels llaços de la sang. També hi ha l’amor entre amics, aquells que hi són per les coses bones i les dolentes. Amor per les persones que ja no hi són i que sempre estimarem. I com no, amor per aquella persona que et fa sentir com cap de les altres. Aquella persona que omple el buit que ningú més pot omplir.

Responsabilitat: No vull fer falsa propaganda solidaria ni molt menys ser un hipòcrita. Però no cal marxar a l’Àfrica o a Palestina per tal d’arreglar el món. Arreglar el món és tan senzill com aguantar la porta a una persona gran quan surt d’algun lloc o ajudar a algun desconegut amb qualsevol dificultat que li hagi plantejat la vida. No donem l’esquena a ningú que no ho mereixi. Als qui ho mereixen, entra a decisió personal de cadascú. No seré jo el que critiqui la rancúnia quan possiblement sóc el primer en sentir-la. Sigueu responsables amb tots els que us envolten, els propers, els llunyans, els que coneixeu i els que no.

Felicitat: Què puc dir de la felicitat? Que no és fàcil de trobar? Mentida. La felicitat és a l’abast de tothom si la vostra mirada és prou àmplia com per identificar-la. No puc dir-vos on trobar-la però us asseguro que hi és. En cada paraula, en cada mirada, en cada acte, en cada somriure, en cada abraçada, en cada petó en cada plor i en cada persona o animal. Cadascú l’hem de trobar i l’hem d’identificar de la millor manera que puguem però mai l’hem d’esperar en grans quantitats ja que són moments molt puntuals quan es presenta en aquest format.

Humor: Riures, somriures, rialles, llàgrimes i bon humor en general. No passeu un sol dia sense un somriure als llavis. El percentatge d’hòsties que et fot la vida és prou elevat com perquè nosaltres en fem cas omís així que a riure, a explicar acudits, a fer broma, gresca i xerinola!

Llum: La vida és un camí ple de foscor, ombres i complicacions. Però no ho són tot. Hi ha persones i instants que ens donen la capacitat de veure-hi i d’avançar en aquest camí. La llum és la que tots necessitem per viure, per avançar i fer front a les complicacions. Mai la foscor podrà apagar la llum, però la llum podrà vèncer la foscor. No ho perdeu mai de vista i podreu fer el camí gaudint de tot el que us ofereix.

Salut: Cuideu-vos i cuideu la gent que us envolta. No puc dir més sobre aquest aspecte ja que és molt aleatòria l’estabilitat de la salut i no depèn de nosaltres.

Estimats amics i amigues, família i estimada: La vida són quatre dies mal comptats. Un estarem malalts, dos els passarem amb dificultats però un el gaudirem com si fóssim infants innocents lliures de les tribulacions d’aquest món i lliures de la maldat, l’odi, la corrupció, i la violència. Som afortunats no ho perdem de vista mai.

No puc desitjar-vos a tots res més que sort en els vostres camins, que tingueu llum i pugeu trobar amb responsabilitat la felicitat. Amb salut, humor i amb l’amor de totes les persones que us envolten.

Vull fer un esment especial a aquestes persones que envolten el meu camí i que en són partícips d’ella cada dia:

Els (les) meus companys de feina del Casal els quals ja deuen estar cansat dels meus sopars i dels meus discursos però els quals m’aporten cada estiu més ganes de convertir-me en el que molts d’ells ja són. Els que m’inspiren en cada imatge que em plantejo sobre el meu futur professional. Que cada dia em veuen arribar com un boig a l’escola i han d’aguantar les meves meditacions guitarrístiques.

Els meus amics de Puigcerdà amb els quals he compartit viatges, nits i cançons amb la il·lusió d’un nen i amb el bon humor d’un comediant. Amb els que he compartit nits que recordo i nits que no recordo… Uns amics que t’omplen d’alegria amb cada bogeria que fan i amb cada acudit que deixen anar. Amb alguns hem desafiat la llei francesa, amb altres hem cantat a la plaça del poble i amb altres hem rebentat els locals de la nit.

Els meus amics de la universitat amb els quals, a part de nervis i treballs, comparteixo alegria, rialles, llàgrimes i bons moments. Comparteixo classes inacabables i missatgeria instantània que ens salva aquestes tortures.  Amb els que comparteixo Karaokes, nits de gresca al pòdium i reunions d’aquelles substancials.

Els meus amics de la Llull la meva segona família. Una família que durant dos anys ha crescut i que m’ha fet sentir com a casa en tot moment. Els únics que han aconseguit fer-me plorar d’emoció. Una família que m’estimo com la biològica i amb la qual vull seguir compartint tants cafès, “guitarreos” i sopars com fins ara. Alguns d’ells companys de pis, germans de fet.

La meva família. Els meus pares i els meus avis que cada dia em recorden que significa sentir-se recolzat. Que cada dia estan al meu costat per fer-me veure les coses bones i les coses dolentes. Els primers que se que estaran al meu costat quan ho necessiti. i També a la resta.

I sobretot a la Júlia la persona que m’ha fet renéixer. La persona que m’ha fet millor persona del que he estat mai. La persona que cada dia em dona força per emprendre nous projectes i realitzar-los satisfactòriament. La meva xicota. La persona que estimo i de la qual n’estic enamorat.

Però no m’oblido de tots aquells que no són un actiu constant a la meva vida. Aquells esporàdics que apareixen de tant en tant i que són igual d’importants. I tampoc m’oblido de la gent que he anat perdent en aquest camí. Ja sigui perquè mai més tornaran o perquè hem trencat uns llaços que ja no aguantaven el nus. Llum a les seves cases també.

Mengeu-vos el món, seguiu els vostres somnis i feu-los realitat perquè, tot i que alguns us diran que no sou capaços i faran tot el possible per evitar que ho aconseguiu, vosaltres sou capaços de tot.

No tinc res més a dir excepte…

Salut i llum!

Peret Gendrau.

“No vull canviar de pell”

Sona: Sota una estrella – Sopa de Cabra

Un més després que jo arribés al món, Sopa de Cabra enregistrava a la Sala Zeleste el directe “Ben Endins”. Quan jo arribava a complir la dècada, Sopa de Cabra enregistrava a la Sala Razzmatazz el directe”Bona nit malparits” que donava el punt i final a la seva trajectòria musical. O almenys això creiem tots…

Quan al més de febrer van començar els rumors del possible retorn de Sopa de Cabra, juntament amb els cartells que corrien arreu on apareixia el seu logotip amb el títol “Bona nit malparits”, vaig estar ben atent als mitjans de comunicació a l’espera d’una confirmació oficial. El dia 2 de Març de 2011 es feia oficial: Sopa de Cabra tornava per un únic i exclusiu concert al Palau Sant Jordi de Barcelona. El dia 4 de Març es posaven a la venta les entrades. No vaig dubtar. Vint anys creixent amb els seus temes, cantant les seves cançons allà on anés i sobretot inspirant-me en elles. Vaig tenir la sort de poder-ne aconseguir tot i que les entrades es van exhaurir en un sol matí.

Dies abans del 9/9 vaig estar parlant amb la meva xicota sobre que podríem fer alguna cosa excepcional aquell cap de setmana i afortunadament unes entrades lliures em van arribar a les mans. Un altre cop, no vaig dubtar. Tot i no haver vist encara el primer, el concert del dia 9, vaig regalar-li les entrades per repetir el dia 11 de Setembre, diada de Catalunya.

Cinc mesos després, allà  em trobava jo. Acompanyat per 4 amics més em situava al Palau Sant Jordi i un vell i conegut crit feia esclatar el públic amb un BONA NIT MALPARITS! Gerard Quintana donava el tret de sortida al concert tot arrancant amb la cançó “El boig de la ciutat”. Un concert de 3 hores on van sonar temes de tota la seva trajectòria exceptuant el disc “Mundo Infierno”. Cançons que jo he escoltat fins a la sacietat i que tenia assumit que no sortirien van aparèixer com “Nits de Glòria”.

Al cap d’un dia, em tronava a situar al Sant Jordi, aquest cop acompanyat per ella, la noia que estimo i amb la que vagi gaudir bojament escoltant temes com “Els teus somnis” o “Instants del temps”. Cançons que en certa part sempre anaven dirigides cap a ella ja que formen part del nostre repertori habitual. Una nit meravellosa on no van faltar les mirades, les abraçades i les paraules. Tot això ben acompanyat per la bona música de Sopa de Cabra.

Però el que realment vull destacar en aquest post i fent referència al títol és que els Sopa, van canviar de pell. Sopa de Cabra havia estat un grup durant tota la seva trajectòria que es declarava com a “caminant del món”. No es van declarar independentistes en cap moment. Molta gent els va criticar per això. Molta gent interpretava les seves cançons com a metàfores de l’estelada com era el cas de “Sota una estrella”. Gerard Quintana va fer una sèrie de parlaments que a mi em van arribar molt. Tot i no ser independentista, vaig entendre que l’home que havia defensat durant tant de temps un món lliure, havia lluitat per la igualtat i havia resistit insults i pedrades per cantar en castellà, defallís i es declarés obertament independentista. I ho vaig entendre a causa dels atacs continus contra Catalunya, la seva llengua i la seva cultura. Vaig entendre que a l’edat de 47 anys és normal que et replantegis les coses i reflexionis sobre el que està passant. Ell va dir que durant molts anys havia somiat en un món millor i que havia lluitat per ell però, com bé van expressar les seves paraules: “La utopia és el que ens dóna força per caminar”.

Jo encara tinc 20 anys i com és propi de l’edat encara no he defallit. Encara crec que és possible la ben entesa entre les persones i entre dues nacions. Encara no he arribat fins al punt de creure que la independència és l’únic camí per a ser lliures ja que no oblidem que tots els nacionalismes són radicals i perillosos. Però el que no m’agrada és que es tatxi en Gerard Quintana com un dels qui “es pugen al carro” ja que ell no és l’únic que ha canviat de pell. No fa pas tant, el president Jordi Pujol, més o menys directament, es va declarar independentista. En una conferència al CMU Ramón Llull va dir que durant tota la seva carrera ell havia defensat els ponts del diàleg amb Espanya però que amb els anys havia entès que ningú tenia interès en construir-los.

Sigui com sigui, la maduresa i els anys han sigut els detonants perquè grans figures del panorama Català hagin canviat de pell. Evidentment sempre hi haurà qui no ho entengui. Sempre hi hauran els radicals que diran que tot és blanc o negre. Però no és així. El temps ens pot fer madurar i replantejar les nostres idees, creences i sentiments. Com bé diu Sopa de Cabra a la seva cançó “Si et va bé”:

“No escoltis els que et diguin

que tot és negre o blanc,

fes cas dels que t’expliquin

que tot pot ser veritat.

No hi ha ningú que em sàpiga dir

quin és el millor camí,

no hi ha ningú que estigui segur.

Només tu pots decidir

si vols seguir amb mi.”

 

Reflexionem-hi!

Salut, llum i força!

Visca Sopa de Cabra i visca Catalunya.

Peret.

Previous Older Entries

%d bloggers like this: